Stendhal era el Pseudónim d'Henry-marie Beyle, famós escriptor romàntic del segle XIX, avui dia més conegut per la famosa síndrome que porta el seu nom que per la seva obra. Va exercir de diplomàtic a Itàlia, país pel qual va mostrar sempre una profunda admiració.
Afirmava que “
The Fountainhead.(El manatial)1949 dirigida per King Vidor , està protagonitzada per Gary Cooper (Howard Roark), Patricia Neal (Dominique Francon).
- Sap que fèia quan ha arribat vostè? Tènia una estàtua que vaig comprar a Europa, l'estàtua d'un Déu, crec que estava enamorada d'ell… Doncs l'he trencat!
- Que l'ha Trencat?!!!...
- La he llançat per la finestra!
- Per què?!!!...
- Per no haver d'estimar-la!. No vull estar lligada a res. L'he destruït perquè no formés part d'un món on la bellesa, el geni i la grandesa no tenen oportunitat (…)
Al contrari de l'opinió de la majoria, "The Fountainhead" (El manatial) no és una pel·lícula sobre Arquitectura i Arquitectes; és una pel·lícula que utilitza hàbilment l'eterna discussió de qual deu ser el paper de l'Art i els artistes en la societat per fer apologia de determinades opcions polítiques.
Entendrem aquesta defensa de la llibertat individual a ultrança si analitzem mínimament la biografia de Ayn Rand (Pseudònim de Alissa Zinovievna Rosenbaum ), autora de la novel·la i del guió de la pel·lícula. Ayn Rand va néixer a Sant Petersburg en 1905. Filla de burgesos russos es va exiliar en 1926 als Estats Units en perdre-ho tot després de la revolució bolxevic. Va desenvolupar un sistema filosòfic denominat objetivisme que defensava l'egoisme, l'individualisme i el capitalisme com a únic sistema econòmic que permet a l'ésser humà desenvolupar-se com a tal. Sostenia que l'home ha de triar els seus valors i les seves accions mitjançant la raó; que cada individu té dret a existir per si mateix sense sacrificar-se pels altres ni sacrificant a uns altres, molt en la línia amb liberalisme econòmic pel que és fàcil intuir l'acceptació que la seva proposta va tenir en l'Amèrica anticomunista de postguerra.
Com ja he comentat no és per atzar que l'Art triat per recolzar aquesta proposta ideològica sigui l'Arquitectura que a diferència d'altres Arts està considerada a Europa com un “Art Civil”, és a dir les necessitats de la societat han d'inspirar la creació de l'Arquitecte, i solament després la seva obra podrà arribar a ser considerada Art; per contra l'Arquitecte nord-americà és un “Artista” que reivindica el seu treball com l'acte de la lliure expressió de la seva voluntat, de la mateixa forma que ho és la de l'escultor, el pintor o el coreògraf, doncs solament mitjançant la lliure expressió del geni creatiu, l'obra d'Art podrà arribar a ser veritablement útil i servir a la societat.
Deixant a banda tota la càrrega ideològica, a la pel·lícula es fan discussions sobre la Bellesa dignes de ser emmarcades. Una d'elles és quan Dominique llença una estàtua del Déu Hèlios per la finestra en un aparent atac de bogeria.
La història precedent podria ser aquesta:
Dominique va anar a Europa en un anhelat viatge per admirar l'Art i la història del vell continent. En una visita a un petit museu d'un poble italià va descobrir una estàtua del Déu Hèlios i impressionada per la seva bellesa va confessar que donaria qualsevol cosa per posseir-la...
Dominique va anar a Europa en un anhelat viatge per admirar l'Art i la història del vell continent. En una visita a un petit museu d'un poble italià va descobrir una estàtua del Déu Hèlios i impressionada per la seva bellesa va confessar que donaria qualsevol cosa per posseir-la...
...Ja a casa va començar a pensar en la història de l'estàtua i l'injust que va ser com havia arribat fins a ella, tractada com a vil mercaderia sense ser admirada veritablement per ningú. A poc a poc l'emoció es va convertir en una immensa tristesa i amargor...
Dominique sent un profund i apassionat amor per l'estàtua, un amor cuasi carnal com si la immensa bellesa de l'obra d'Art pogués fer que es traspassés el límit físic de la matèria i aquest sentiment pogués insuflar-li vida.
No obstant això la destrueix per ”no haver d'estimar-la" i “per no obligar-la a viure en un món on la Bellesa , el geni i la grandesa no tenen oportunitat”, busca alliberar a l'obra d'Art d'una existència d'incomprensió i menyspreu a la qual ha estat sotmesa, com si pel miracle de la transustancialització de la matèria l'estàtua pogués sentir el dolor de viure en un món on la Bellesa no es valora. Comparteix el seu patiment i això li resulta insuportable, per això en destruir-la els dos s'alliberen com en una apassionada i dramàtica obra shakesperiana. L'escena simbolitza el “suïcidi assistit de l'Art”. Dominique “mata” simbòlicament a l'Art per alliberar-ho de la pesada càrrega d'existir en un món mediocre i sense sensibilitat.
Podria entendre's llavors que Yan Rayn proposa tot el contrari que Stendhal?, Que una vida compartida amb la Bellesa és sobretot font de patiment?.
L'Art i la Bellesa són “promesa de felicitat” , però com ens adverteix Stendhal és nomès això, promesa., doncs, que és la felicitat si no allò que sentim just abans d'aconseguir el que desitgem?
Que ens arribis del cel o de l’infern, què importa,
Bellesa! , monstre enorme, càndid, que mous a esglai,
si en tu l’ull i el somriure i el peu m’obren la porta
d’un Infinit que estimo, que no he conegut mai?
Bellesa! , monstre enorme, càndid, que mous a esglai,
si en tu l’ull i el somriure i el peu m’obren la porta
d’un Infinit que estimo, que no he conegut mai?
Charles Boudelaire. Fragment de “Hidne a la Bellesa”
(Versió de Xavier Benguerel)
(Versió de Xavier Benguerel)
Us convido a admirar el fragment de la pel·licula ( feu click sobre la següent direcció web):
